Sentir l'aprenentatge diferent... segons com s'aprèn

Una cosa que fins ara comprenia però percebia llunyana era la diferent forma de sentir aquell aprenentatge adquirit en currículum organitzat per lògica de la disciplina respecte al que s'aprèn de forma contextualitzada. Ho percebia de forma llunyana perquè jo ja sentia que en els aprenentatges que jo havia fet sí que m'havien donat capacitat de transferència, la construcció d'un model mental etc. i per tant, no em semblava tant diferent del que pogués sentir havent-lo après de forma contextualitzada. És a dir, sense posar en dubte que sigui molt més motivador, etc... en quant a qualitat d'aprenentatge realment no estava convençuda que hagués de ser millor (tampoc pitjor, clar! però un cop après em semblava que hagués de ser igual el com ho hagués après).

Avui se'm revela una sensació de sentir profundament la diferència: veure el coneixement de les coses com una part abstracta, a veure-ho com quelcom que en forma part en sí, del que veiem.
No sé com dir-ho, però per exemple, el que vam treballar a física en context... vaig sortir fascinada de la classe: Com un alumne aprenent el so de forma contextualitzada (des de com es forma l'emissió en un altaveu, sentit la seva vibració; com es transmet; com arriba a l'odia provocant una vibració en el timpà;)... pot no saber que el so no es transmet pel buit? Jo he de fer passos de deducció lògica basant-me en la teoria. Però després de la classe de física en context em semblava evident, eren coses inseparables saber què era el so i si es transmetia o no en el buit! Aquesta escletxa és la que ara veig clara, la que marca la diferència entre aprendre-ho en context o no.

Per mi arribar a veure nítidament la diferència em permet sentir-ho com realment diferent i millor. Sense haver tingut referents com a alumna d'aprendre ciència en context, per mi és rellevant haver fet aquest pas de concebre'n la diferència en el sentir del coneixement que es té de les coses segons com les haguem après, ja que això és el que em dóna el convenciment que necessito per fer-ho perquè hi crec en comptes de fer-ho perquè apliqui el que m'han dit.

Pràctica d'observació de cèl·lules de la mucosa bucal a 2n d'ESO

Aplicant context, competències i naturalesa de la ciència al nostre dia a dia!

Conflictes i càstigs (reflexió del 4-12-2014)

El primer pràcticum ha acabat i les reflexions i observacions resten al quadern de notes. Moltes d'elles, sobre el centre, el seu funcionament... s'han reflectit en el diari de recerca, però d'altres encara no he trobat moment de traslladar aquí. Avui vull reprendre'n una d'elles:

Us vull parlar del procés de resolució d'un conflicte d'aula que va passar el dia 4 de desembre a classe de ciències de 4t d'ESO. La classe va començar amb normalitat, però pocs minuts després un alumne es va adonar que li havia desaparegut el ratolí de l'ordinador. El professor li va semblar un fet rellevant i va voler repassar en quin moment l'havia trobat a faltar i on podria estar si se l'hagués deixat. Després el professor va ajudar-lo a revisar la motxilla i com que seguia sense aparèixer va demanar a la resta d'alumnes que revisessin la seva per si pogués estar allà. En Tomàs (professor) no estava emetent judicis de persones, sinó només buscant l'objecte. L'hi va dedicar temps i estava implicat en la cerca, fins al punt en què semblava clar que si no apareixia el ratolí, la classe no continuaria... 

I aleshores va passar la primera sorpresa: un alumne que presenta certa conflictivitat el va entregar voluntàriament. Alguns alumnes van fer-ne comentaris, de sorpresa i també de judici "L'havia robat!". La segona lliçó per mi va ser quan en Tomàs de seguida els va fer callar, sense emetre'n judici ni permetre que la resta en parlessin malament. És a dir, no va voler que hi hagués un càstig "social". 

Tot plegat em va semblar espectacular. En pocs minuts vaig aprendre dues coses que crec que es poden aprendre de molt poques persones sobre la gestió de conflictes: la primera, que dedicar-hi prou temps és necessari perquè es resolgui de la millor forma possible. La segona, que quan les situacions per si soles son prou evidents com per generar una reflexió en els alumnes, millor prescindir dels càstigs i evitar el càstig social.