10-04-2015 Persones imprevisibles!

Avui era l'últim dia de la UD, de la intervenció i del pràcticum. Ahir els alumnes van presentar els seus materials per explicar l'herència de la fenilcetonúria i la veritat és que va ser una classe entranyable... hi havia quelcom molt emocionant entre els nervis que es respiraven. Era com si no sols hi hagués neguit per presentar, sinó pel reconeixement personal que esperaven de nosaltres pels seus treballs als quals s'havien dedicat. Va anar molt bé, i la majoria de grups van treure una bona nota.  Avui els hem donat les notes perquè a més es coavaluessin: ha anat fantàsticament bé! I realment han arribat a bons acords per repartir-se la puntuació dins dels grups. La veritat és que aquesta fórmula, de donar més pes a l'entrega que a l'examen i aplicar coavaluacions sobre la nota de les professores, m'ha agradat, realment. Finalment, però, ha arribat el moment d'entregar els exàmens desastrosos que van fer uns dies abans... de cop hi havia un regust incòmode a l'aire i sabia greu marxar així. La Rosa i jo havíem portat unes galetes per despedir-nos al final de la classe fent un pica-pica, i la veritat és que en aquell moment semblava que seria un pica-pica ben ensopit... però són realment imprevisibles aquests nanos! Quan els hem dit que era l'últim dia ens han fet un "ooooooh" de pena, i quan els hem dit que portàvem unes galetes ha sigut un "OOOOOH!!!!" d'emoció i sorpresa. Al final me n'anava pensant: "Mare meva, ha suspès mitja classe i tot i així han sigut maquíssims!!!" I encara que fa dies que penso que els trobaré a faltar, avui m'adono que... els hi trobaré tant!

Modelitzant l'herència genètica

Treballant amb models per aprendre construïnt, manipulant, cooperant i, en definitiva, sentint.

6-3-2015 Feliç final de setmana

Ahir va ser la segona sessió de genètica amb el grup de 4t. No va anar del tot com esperàvem... s'ha de reconèixer que el disseny de la UD tenia un cert risc: centrat en el model d'herència, es progressava en els conceptes focalitzant-se a cada sessió en parts molt concretes del model. El resultat d'això va ser que en lloc de seguir un ordre clàssic en les explicacions, a la segona sessió programéssim parlar de gens i al·lels sense parlar de nombre de còpies, cromosomes, etc. Volíem que diferenciéssin bé entre genotip i fenotip, però evitant parlar de l'estructura del material genètic. El problema va ser que els alumnes ens feien preguntes sobre coses de genètica que ja havien après anteriorment però que ens allunyaven dels objectius d'aquella sessió.

El cas és que avui, a la tercera sessió, he sentit que assumir aquest risc ha valgut la pena. Hem fet servir un model per explicar l'estructura del material genètic i ha "rutllat" molt bé, els alumnes han seguit bé les explicacions, han participat molt (era una explicació basada en un diàleg) i ha donat sentit a haver dedicat una sessió sencera a conceptes molt senzills a la sessió 2 però que volíem separar dels d'avui.

A més, crec que tots hem gaudit i agraït molt una sessió dinàmica per divendres a primera hora! Espero poder penjar aviat alguna foto més de l'activitat on es vegi la classe, amb els alumnes al nostre voltant escoltant atents i engrescats. I ara, cap de setmana, ben merescut!

5-3-2015 En Marc continuació...

A la següent sessió, en Marc va seure on seia sempre. Va demanar permís a en Tomàs per seure al lloc del darrer dia. És a dir, malgrat que en aquest institut els alumnes de 3r i 4t seuen com volen, en Marc sentia que havia de demanar permís per fer-ho. El cas va ser que l'Arnau encara no havia arribat i de moment no va canviar de lloc. A mitja classe l'Arnau va arribar per sorpresa (i alegria) seva... i de seguida va demanar de posar-se al seu cantó. Va tornar a canviar-s'hi.

Finalment, a la tercera va ser la vençuda! El tercer dia va seure directament al cantó de l'Arnau, al seu nou lloc!!! Des d'aquell dia, se li ha notat el canvi progressiu d'estat d'ànim... me n'alegro ja que realment se'l veu molt més animat!

3-3-2015: Estrenem l'UD de genètica!

Ahir vam estrenar l'UD de genètica. La Rosa i jo estàvem molt il·lusionades en començar a veure el dia a dia del que portem planificant tot aquest mes... amb retocs aquí, millores allà, idees que van agafant forma, perfilar el context perquè tot encaixi perfectament...

I ahir, el gran dia, va anar molt bé! Es tractava de llegir el mail d'una coneguda que ens demanava ajuda per entendre l'herència d'una malaltia genètica (fenilcetonúria) ja que la seva filla recent nascuda n'ha estat diagnosticada. Amb aquest mail introduíem el context i exploràvem idees prèvies. Va ser interessant veure com anaven entrant en la història d'aquesta família i en tot el que havíen d'aprendre per poder realitzar un document, al final de la UD, que expliqués a la nostra coneguda com s'hereta la fenilcetonúria. Als alumnes es veien motivats per l'entrega i van creure realment que aquesta família existeix...

Després vam fer una activitat de diferenciar entre característiques i caràcters hereditaris i no hereditaris, en la qual van participar molt activament i discutien entre ells on classificar-los.

El que ens va fallar, el qual hem d'estar més atentes a les properes sessions, és a controlar bé el temps, ja que no vam poder dedicar 2 minuts a tancar la sessió resumint el que havíem fet. Anotat per la propera!

2-3-2015 El cas d'en Marc

Una de les coses que més em capta l’atenció a l’aula de 3r ESO és que hi ha un alumne aïllat del grup. En Marc s’asseu a primera fila, al cantó de la porta, sol, sense parlar amb ningú en tota la classe. Mai he vist que els altres alumnes el burxin o es fiquin amb ell: una de les grans fites que ha aconseguit l’INS 4C és precisament el respecte entre companys. En qualsevol cas, però, tot i que ell no està exclòs activament pels seus companys, està aïllat del grup. Aquestes característiques de la situació em feien plantejar-me que en Marc s’apartava dels companys. Em sabia greu observar, també, que cap professor intervenia ja que no hi havia un conflicte, bullying, ni res similar. Segurament quan vaig arribar jo ja m’havia perdut la primera part de la pel·lícula i potser ja era molt que en Marc pogués estar a la seva “bola” aïllat sense que es generessin conflictes. Però en certa manera aquesta ignorància, i també inexperiència, em permetien sentir esperança que la situació d’en Marc pogués ser millor.

Un dia vaig decidir comentar-li directament amb la intenció d’animar-lo a canviar alguna cosa: “Com és que sempre seus sol, que no vols anar amb els altres?” A això em va contestar evasivament “No, no, estic bé aquí”. No em va sorprendre que no s’obrís a explicar-me si realment desitjava o no anar amb els seus companys. Però vaig insistir, intentant no incomodar-lo parlant-li amb molt de respecte “No preferiries seure amb algun company amb qui poguessis compartir dubtes de classe...?” “No, sol estic bé” “Segur?” “Sí, sí, estic bé” “El dia que vulguis canviar ja saps que pots”.

Jo havia intentat preguntar-li molt obertament, sense que es pogués desprendre cap prejudici. De fet ho veig com una opció molt personal i respectable, però alhora crec que una persona només arriba a aïllar-se així per falta d’autoestima i per evitar frustracions en les relacions. Evidentment, les seves respostes no em semblaven sinceres. Em semblava que, més aviat, amagaven por a canviar. També notava certa falta de convenciment en les seves paraules. De totes formes no em sorprenia que em respongués negativament: el mateix fet de que tota la classe veiés que canviava de lloc podia ser prou intimidant per ell.

El cas és que, després d’un parell de classes més, s’ha donat que un parell de nois que seien sempre de cantó s’havien assegut diferent. Al cantó de l’Arnau hi havia un lloc lliure i he pensat que era una bona situació fer-li notar a en Marc que avui que l’Arnau seia sol, potser ell voldria seure al seu cantó “per compartir dubtes”. Ha sigut molt sobtat el moment de veure l’oportunitat de tornar a animar en Marc a canviar de lloc, ja que permetia fer-ho amb certa naturalitat, sense que els altres companys haguessin de fer-li un lloc o canviar-se expressament. Sorprenentment quan li he proposat si volia seure allà “per compartir dubtes” m’ha dit que sí a la primera. Evidentment aquesta era una manera intuïtiva de no obligar-lo a obrir-se, sinó a tenir una excusa per fer el canvi. És possible que els dies que havien passat des de l’última conversa l’hi haguessin permès reflexionar sobre si preferiria o no seure acompanyat.

Estic intrigada per saber on el veuré assegut a la pròxima classe... en qualsevol cas, però, veure’l obert a deixar enrere el seu aïllament em va emocionar molt.

Temperatura, difusió i teoria cinèticomolecular

Incloent experiències curtes a l'aula permetem que els alumnes formulin hipòtesis sobre qüestions comprovables i connectin la teoria amb la realitat. Perquè no és el mateix imaginar-ho, que fer-ho i sentir-ho!

Sentir l'aprenentatge diferent... segons com s'aprèn

Una cosa que fins ara comprenia però percebia llunyana era la diferent forma de sentir aquell aprenentatge adquirit en currículum organitzat per lògica de la disciplina respecte al que s'aprèn de forma contextualitzada. Ho percebia de forma llunyana perquè jo ja sentia que en els aprenentatges que jo havia fet sí que m'havien donat capacitat de transferència, la construcció d'un model mental etc. i per tant, no em semblava tant diferent del que pogués sentir havent-lo après de forma contextualitzada. És a dir, sense posar en dubte que sigui molt més motivador, etc... en quant a qualitat d'aprenentatge realment no estava convençuda que hagués de ser millor (tampoc pitjor, clar! però un cop après em semblava que hagués de ser igual el com ho hagués après).

Avui se'm revela una sensació de sentir profundament la diferència: veure el coneixement de les coses com una part abstracta, a veure-ho com quelcom que en forma part en sí, del que veiem.
No sé com dir-ho, però per exemple, el que vam treballar a física en context... vaig sortir fascinada de la classe: Com un alumne aprenent el so de forma contextualitzada (des de com es forma l'emissió en un altaveu, sentit la seva vibració; com es transmet; com arriba a l'odia provocant una vibració en el timpà;)... pot no saber que el so no es transmet pel buit? Jo he de fer passos de deducció lògica basant-me en la teoria. Però després de la classe de física en context em semblava evident, eren coses inseparables saber què era el so i si es transmetia o no en el buit! Aquesta escletxa és la que ara veig clara, la que marca la diferència entre aprendre-ho en context o no.

Per mi arribar a veure nítidament la diferència em permet sentir-ho com realment diferent i millor. Sense haver tingut referents com a alumna d'aprendre ciència en context, per mi és rellevant haver fet aquest pas de concebre'n la diferència en el sentir del coneixement que es té de les coses segons com les haguem après, ja que això és el que em dóna el convenciment que necessito per fer-ho perquè hi crec en comptes de fer-ho perquè apliqui el que m'han dit.

Pràctica d'observació de cèl·lules de la mucosa bucal a 2n d'ESO

Aplicant context, competències i naturalesa de la ciència al nostre dia a dia!

Conflictes i càstigs (reflexió del 4-12-2014)

El primer pràcticum ha acabat i les reflexions i observacions resten al quadern de notes. Moltes d'elles, sobre el centre, el seu funcionament... s'han reflectit en el diari de recerca, però d'altres encara no he trobat moment de traslladar aquí. Avui vull reprendre'n una d'elles:

Us vull parlar del procés de resolució d'un conflicte d'aula que va passar el dia 4 de desembre a classe de ciències de 4t d'ESO. La classe va començar amb normalitat, però pocs minuts després un alumne es va adonar que li havia desaparegut el ratolí de l'ordinador. El professor li va semblar un fet rellevant i va voler repassar en quin moment l'havia trobat a faltar i on podria estar si se l'hagués deixat. Després el professor va ajudar-lo a revisar la motxilla i com que seguia sense aparèixer va demanar a la resta d'alumnes que revisessin la seva per si pogués estar allà. En Tomàs (professor) no estava emetent judicis de persones, sinó només buscant l'objecte. L'hi va dedicar temps i estava implicat en la cerca, fins al punt en què semblava clar que si no apareixia el ratolí, la classe no continuaria... 

I aleshores va passar la primera sorpresa: un alumne que presenta certa conflictivitat el va entregar voluntàriament. Alguns alumnes van fer-ne comentaris, de sorpresa i també de judici "L'havia robat!". La segona lliçó per mi va ser quan en Tomàs de seguida els va fer callar, sense emetre'n judici ni permetre que la resta en parlessin malament. És a dir, no va voler que hi hagués un càstig "social". 

Tot plegat em va semblar espectacular. En pocs minuts vaig aprendre dues coses que crec que es poden aprendre de molt poques persones sobre la gestió de conflictes: la primera, que dedicar-hi prou temps és necessari perquè es resolgui de la millor forma possible. La segona, que quan les situacions per si soles son prou evidents com per generar una reflexió en els alumnes, millor prescindir dels càstigs i evitar el càstig social. 

16/11/2014

Em poso a escriure amb moltes ganes de fer el primer pràcticum. El viatge cap a la docència ha començat intens i decisiu. Allò en mi que feia que se’m caigués la baba quan companys de Biotecnologia canviaven de rumb cap a professors d’institut, ara floreix i empata la balança entre la investigació i l’ensenyament. Tinc l’estranya sensació que no és just que parli així del que m’ha apassionat els últims 5 anys de la meva vida... també l’estranya sensació d’egoisme sabent-me amb possibilitats, per les circumstàncies que s’han donat, de seguir fent-me camí en la recerca biomèdica. Però tot i així un és esclau del que sent i sé que l’educació m’interessa i m’agrada i no podia sentir que deixava aquesta porta tancada.

Tot el que hem après fins ara... de la didàctica de les ciències... de la naturalesa de la ciència en sí (que he disfrutat no sols com a aprenent de professora sinó com a investigadora!)... els records que em venien de la mà del que havia estudiat a l’ESO i batxillerat... i apropar-se al món adolescent des de la UOC... en definitiva, han reunit moltes ganes de fer un dilluns d’institut!