Us vull parlar del procés de resolució d'un conflicte d'aula que va passar el dia 4 de desembre a classe de ciències de 4t d'ESO. La classe va començar amb normalitat, però pocs minuts després un alumne es va adonar que li havia desaparegut el ratolí de l'ordinador. El professor li va semblar un fet rellevant i va voler repassar en quin moment l'havia trobat a faltar i on podria estar si se l'hagués deixat. Després el professor va ajudar-lo a revisar la motxilla i com que seguia sense aparèixer va demanar a la resta d'alumnes que revisessin la seva per si pogués estar allà. En Tomàs (professor) no estava emetent judicis de persones, sinó només buscant l'objecte. L'hi va dedicar temps i estava implicat en la cerca, fins al punt en què semblava clar que si no apareixia el ratolí, la classe no continuaria...
I aleshores va passar la primera sorpresa: un alumne que presenta certa conflictivitat el va entregar voluntàriament. Alguns alumnes van fer-ne comentaris, de sorpresa i també de judici "L'havia robat!". La segona lliçó per mi va ser quan en Tomàs de seguida els va fer callar, sense emetre'n judici ni permetre que la resta en parlessin malament. És a dir, no va voler que hi hagués un càstig "social".
Tot plegat em va semblar espectacular. En pocs minuts vaig aprendre dues coses que crec que es poden aprendre de molt poques persones sobre la gestió de conflictes: la primera, que dedicar-hi prou temps és necessari perquè es resolgui de la millor forma possible. La segona, que quan les situacions per si soles son prou evidents com per generar una reflexió en els alumnes, millor prescindir dels càstigs i evitar el càstig social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada