Una de les coses que més em capta l’atenció a l’aula de 3r ESO és que hi ha un alumne aïllat del grup. En Marc s’asseu a primera fila, al cantó de la porta, sol, sense parlar amb ningú en tota la classe. Mai he vist que els altres alumnes el burxin o es fiquin amb ell: una de les grans fites que ha aconseguit l’INS 4C és precisament el respecte entre companys. En qualsevol cas, però, tot i que ell no està exclòs activament pels seus companys, està aïllat del grup. Aquestes característiques de la situació em feien plantejar-me que en Marc s’apartava dels companys. Em sabia greu observar, també, que cap professor intervenia ja que no hi havia un conflicte, bullying, ni res similar. Segurament quan vaig arribar jo ja m’havia perdut la primera part de la pel·lícula i potser ja era molt que en Marc pogués estar a la seva “bola” aïllat sense que es generessin conflictes. Però en certa manera aquesta ignorància, i també inexperiència, em permetien sentir esperança que la situació d’en Marc pogués ser millor.
Un dia vaig decidir comentar-li directament amb la intenció d’animar-lo a canviar alguna cosa: “Com és que sempre seus sol, que no vols anar amb els altres?” A això em va contestar evasivament “No, no, estic bé aquí”. No em va sorprendre que no s’obrís a explicar-me si realment desitjava o no anar amb els seus companys. Però vaig insistir, intentant no incomodar-lo parlant-li amb molt de respecte “No preferiries seure amb algun company amb qui poguessis compartir dubtes de classe...?” “No, sol estic bé” “Segur?” “Sí, sí, estic bé” “El dia que vulguis canviar ja saps que pots”.
Jo havia intentat preguntar-li molt obertament, sense que es pogués desprendre cap prejudici. De fet ho veig com una opció molt personal i respectable, però alhora crec que una persona només arriba a aïllar-se així per falta d’autoestima i per evitar frustracions en les relacions. Evidentment, les seves respostes no em semblaven sinceres. Em semblava que, més aviat, amagaven por a canviar. També notava certa falta de convenciment en les seves paraules. De totes formes no em sorprenia que em respongués negativament: el mateix fet de que tota la classe veiés que canviava de lloc podia ser prou intimidant per ell.
El cas és que, després d’un parell de classes més, s’ha donat que un parell de nois que seien sempre de cantó s’havien assegut diferent. Al cantó de l’Arnau hi havia un lloc lliure i he pensat que era una bona situació fer-li notar a en Marc que avui que l’Arnau seia sol, potser ell voldria seure al seu cantó “per compartir dubtes”. Ha sigut molt sobtat el moment de veure l’oportunitat de tornar a animar en Marc a canviar de lloc, ja que permetia fer-ho amb certa naturalitat, sense que els altres companys haguessin de fer-li un lloc o canviar-se expressament. Sorprenentment quan li he proposat si volia seure allà “per compartir dubtes” m’ha dit que sí a la primera. Evidentment aquesta era una manera intuïtiva de no obligar-lo a obrir-se, sinó a tenir una excusa per fer el canvi. És possible que els dies que havien passat des de l’última conversa l’hi haguessin permès reflexionar sobre si preferiria o no seure acompanyat.
Estic intrigada per saber on el veuré assegut a la pròxima classe... en qualsevol cas, però, veure’l obert a deixar enrere el seu aïllament em va emocionar molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada